Primera entrada

Benvolgut lector,

Aquesta és la primera entrada al meu blog. La veritat és que no se gaire per on començar. Potser m’hauria de presentar. Em dic Neus, tinc 35 anys i sóc estudiant de l’IOC. De fet, aquest blog és un apartat pràctic d’un exercici d’una assignatura del curs que estic fent. Estic estudiant assistència a la direcció i aquest exercici concretament forma part de l’assignatura d'ofimàtica.

No és pas la primera vegada que em plantejo iniciar un blog. Però sempre ho he acabat deixant estar. Algunes vegades perquè no sabia com començar, altres perquè em feia por exposar-me massa a les mirades alienes, i molt sovint per pensar que el què tenia a dir difícilment podia interessar a ningú.

Suposo que el més natural seria escriure sobre temes que m'interessin i que a més formin part de la meva vida. Que s'enllacessin les vivències personals, les anècdotes i els meus punts de vista. El més fàcil seria parlar de la meva vida, però també és el que més por em fa. Per allò que deia d’exposar-me en excés. Però en el fons és indiferent. Mai he amagat el que penso ni el que sento.

Comencem. Ara si. Ara comença el meu blog. Més com un diari personal que amb la intenció de que hi hagi gaires lectors.

Aquesta setmana hi han hagut dues noticies que m’han indignat molt. La primera perquè és obvia. És el de sempre, la banca sempre guanya. No n’hi ha prou en socialitzar-li les pèrdues i privatitzar-ne els beneficis. No fos cas que algun banc fes fallida, però de veritat, què passaria si en fes? Algú creu realment que seria més car pagar els dipòsits assegurats directament als clients que rescatar la banca? És igual ja fa temps d'això i encara no han tornat ni un ral tot i repartir-se milions de beneficis. I ara que per fi algú tenia la valentia de dir-los que els tocava pagar, es fan enrere abans de 24h total perquè la borsa ha caigut una mica. Amb aquest tipus de decisions es veu clarament qui té realment la sobirania «popular» i creieu-me, no és el poble. La veritable sobirania la tenen el que es coneix com a mercats i que encara ningú m’ha sabut explicar qui o què son.

L’altre noticia que m’ha indignat, no és tant obvia i a priori sembla una bona noticia i tot. És l'anunciada ampliació de la baixa per paternitat. De debò algú creu que és bona cosa? Que servirà per la no discriminació laboral de la dona? Una baixa que és voluntària i que a la pràctica qui la vulgui aprofitar, qui vulgui exercir aquest nou dret serà pressionat perquè no ho faci? I llavors encara una altra reflexió, en qui s’està pensant quan s’allarga la baixa per paternitat i es deixa la de maternitat en 16 setmanes? Una de les més curtes d'Europa i clarament insuficient si es vol seguir les recomanacions de la ONU sobre l’alletament matern. Per descomptat que no s’ha pensat ni en les mares ni en els nadons. Com sempre les decisions que afecten directament a les mares i a les dones en general es continuen prenen en despatxos lluny de la realitat del carrer. A parer meu, la baixa de maternitat hauria de ser mínima de 6 mesos. I millor un any que 6 mesos. Llavors, un cop assegurat aquest dret, un cop assegurada aquesta baixa mínima, podríem començar a parlar de les 16 setmanes del pare. I sempre, que fossin transferibles de l’un a l’altre i que a més no s’haguessin de fer de forma simultània. Perquè molt bé, ara tindrem el pare i la mare disponibles a temps complert durant les primeres 16 setmanes del nadó. I després que? A la guarderia no? Perquè total ara serà gratuïta...

En fi com sempre només es pensa en el mercat, sigui el laboral o l'econòmic.